La cançó d’Star Wars es pot tocar amb tubs de plàstic!

Quantes vegades hem dit que es pot fer música de qualsevol manera? Aquí teniu una marimba feta amb tubs de plàstic de diferents mides.

Font: youtube

Actualització: errada tècnica! No és la banda sonora de la Guerra de les Galàxies, és la de Pirates del Carib, la que toquen, entre d’altres cançons famoses tant de l’àmbit “clàssic” com de la música pop actual.

Educació i nadius digitals

Aquest és un dels vídeos que haurien de veure totes les famílies, pares i mares, d’adolescents i preadolescents, per tal d’entendre tot el què implica per als seus fills i filles viure en un món ple de tecnología, amb la qual, els què tenim uns quants anys més, no ens hem criat.

Juan García ja porta uns quants anys ajudant i compartint informació amb pares i mares, i encara que el vídeo parla de les TIC d’una manera molt encertada (de fet anirà a la columna de la dreta d’aquest blog, aquí, a la part per a les famílies), hi ha només una idea amb la què no estic molt d’acord: una de les primeres afirmacions que fa és que el terme “nadius digitals” és un terme erroni, ja que porta a pensar que els xiquets i xiquetes poden aprendre a utilitzar les TIC, com diem ací, “sobre la marxa”, i més “per contagi”, com diu ell, que de qualsevol altra manera.

Realment crec que el terme “nadius digitals” no és erroni. En canvi, sí crec que es malinterpreta: no és incorrecte l’expressió en sí mateixa com el significat que normalment li donem. Tal i com afirma García, nosaltres som “nadius automovilístics”, per esta regla de tres, però això no vol dir que només per aquest fet ja sapiguem conduir. Així doncs, els/les nostres alumnes no saben tampoc utilitzar adequadament les TIC, per molt nadius digitals que siguien.

Poden saber entrar a pàgines, xatejar amb els amics… evidentment l’aparició de les tablets i de la tecnología “tàctil” ha facilitat encara més les coses, i per tant les “habilitats” amb aquests aparells les desenvolupen més ràpid. Ara bé, això no té res a veure amb fer unes busques adequades, identificar pàgines fiables, pensar en quina informació és adequada per a transmetre per les xarxes socials i quina no és adient.

Evidentment, i tornant als termes erronis utilitzats en aquest camp, sí que estic d’acord en què ja no té sentit parlar de “noves tecnologies”. No tenen res de noves, doncs ja fa 15 anys que Google va pel món (per posar un exemple). Tampoc tindria sentit, si llegim la llei educativa de 2006, en la qual s’estableixen les competències bàsiques, que seguís havent una aula d’informàtica com a tal. La informàtica ja no hauria de ser una àrea, ha de ser una competència, i com a tal, tractar-se transversalment en el currículum de totes les àrees. Això no vol dir deixar d’ensenyar als alumnes a utilitzar eines ofimàtiques o en xarxa, sino integrar estos objectius en les altr

es àrees del currículum, compte!… no per a carregar-les de més feina, sino per a utilitzar com a un suport o ajuda per a la pròpia àrea.

Evidentment, són coses més fàcils de dir que de fer: tots sabem que tant els docents com els pares i mares (o en el cas de molts, en ambdós casos a la vegada) no tenim formació, sovint ens trobem en la situació en què els alumnes o fills saben més que nosaltres sobre les TIC, i a més ni podem agafar-mos a la nostra pròpia experiència sobre aquest tema (com puc saber com ensenyar als alumnes a utilitzar internet si a mi mateixa mai m’ho han ensenyat?). Potser algú va tindre la sort de què al institut li ensenyaren a utilitzar correctament programari ofimàtic (Office, bàsicament), però d’altres, literalment, s’han hagut d’espabilar sols! Encara així, sí és en les nostres mans que els fills/filles i alumnes les utilitzen correctament i amb responsabilitat.

Aquí us deixo més informació en pàgines web especialitzades i un parell de vídeos també interessants:

Font: Microsiervos

Un robot que interpreta a Mozart!

Ja fa un temps que Àngel de 5è A (o hauria de dir 6è A, ja?), va escriure un comentari amb un enllaç al youtube d’aquest vídeo, i com que em va agradar molt, aquí us el deixo per qui no l’hagi vist. L’obra de Mozart que interpreta és el “Rondo alla turca” (Mozart K. 331).

Gràcies a Àngel per compartir aquest vídeo!

Reflexió: si algú té per costum “bussejar” per youtube, segur que us haureu trobat en diversos vídeos sobre robòtica, sobretot japonesos i xinesos, on la tecnología avui dia és un sector emergent. Potser en un futur no molt llunyà podríem tindre un robot per a cadascú. Fa quaranta anys això era quasi impensable dels ordinadors, però mireu ara… De moment, per ahí ja hi han robots que fan la funció d’aspiradors domèstics.

Quàntes feines ens podrien ajudar a fer els robots?…

Atenció! Adivina que adivinaras…

Quin és el instrument de corda que es pot tocar: polsant les cordes, percudint-les, fregant-les, i a més es pot utilitzar com a instrument de percussió?

Mireu a aquest grup que es diu “The piano guys” (“Els xics del piano”) i ho sabreu!

Actualització: utilitzen un piano que sòna de CA-TE-GO-RI-A

“El vol del moscardó”, de Rimsky-Korsakov

Si coneixeu esta obra i teniu curiositat, fent una busca per youtube podeu trobar diverses interpretacions d’aquesta obra tan famosa. Realment Nicolai Rimsky-Korsakov va estar molt encertat imitant el so d’aquest insecte mitjançant un instrument con el violí. El mèrit no és només per triar el instrument amb el so adequat, sinò pel dibuix de la melodia.

Com moltes altres obres clàssiques, aquesta ha aparegut en moltes pel.lícules famoses. Una d’elles, que recomano als pares i mares, és “Shine“, basada en la història real d’un pianista amb molts problemes emocionals adquirits a la infància. A l’actor, Geoffrey Rush (que potser us sonarà per haver interpretat al capità Barbossa, a “Pirates del Carib“), el van premiar amb un òscar per la seva gran actuació:

Si ho recordeu, els alumnes de P5 van treballar les abelles el passat trimestre, i una de les activitats que vam fer a l’aula de música va ser un joc de psicomotricitat amb aquesta música. Aquí us deixo la versió d’aquesta obra del què possiblement és el violinista més famós del segle XX: Isaac Perlman.

A més, aqui teniu una versió d’una pianista que toca aquesta peça a molta velocitat.